Octubre de 2018

El judici del cas de Catalunya Caixa va començar aquest dijous, 4 d’octubre de 2018, i s’allargarà fins a finals de novembre. Es reclama als acusats que paguin al Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) més de dos milions i mig d’euros més interessos en concepte de responsabilitat civil. En el seu escrit, la fiscalia acusa als directius de l’entitat, ara propietat del BBVA, d’haver aplicat una irresponsable política de retribucions. Ja que durant la difícil situació econòmica d’aquesta entitat, els sous dels ex-directius, Adolf Todó i Jaume Massana, no van deixar de pujar durant els anys 2009, 2010 i 2011. En concret, el fiscal argumenta que van haver-hi dos acords en el Consell d’Administració, el gener i l’octubre del 2010, que van ser clarament il·legals; mentre es produïa la fusió de Caixa Catalunya, Caixa de Tarragona i Caixa de Manresa el maig del 2010. Període en el que, a més, l’entitat va rebre dues injeccions del FROB pel valor de quasi tres mil milions d’euros (3.000.000.000.€), quantitat que suposava gairebé el 90% dels recursos propis del nou banc. En total hi passaran 41 acusats, entre els quals s’hi troben l’ex-president de Catalunya Caixa, Narcís Serra, i l’ex-director general Adolf Todó. Però també ex-alcaldes i empresaris de la Catalunya Central que formaven part del Consell d’administració. Confirmant així l’estreta relació entre sistema financer i sistema polític en el nostre país.

Des d’AICEC-ADICAE lamentem que les acusacions no vagin al fons de l'escàndol global de les irregularitats financeres: la gestió que es va fer i l’especulació immobiliària. Recordem que Procam, la filial immobiliària de CatalunyaCaixa, es va tancar justament en plena bombolla immobiliària, amb operacions que posteriorment posarien en risc la que era la segona caixa d'estalvis catalana. Procam, que arribaria a ser una de les majors empreses del sector, va basar la seva estratègia en el creixement mitjançant l'adquisició d'immobles i les aliances amb altres promotores. Les empreses amb les quals s'aliava Procam, i de les quals segons l'informe prenia participacions “importants”— al voltant del 50%— al seu torn compraven sòls sobretot no urbanitzables. Quan va esclatar la bombolla, la immobiliària de l'antiga caixa d'estalvis tenia projectes per tota Espanya, Portugal i Europa de l'Est. A partir d'aquell moment, els socis van entrar en crisis i els actius es van devaluar. La política de la caixa va ser la de “no deixar caure a cap societat del grup” pel “risc que podria suposar a la seva reputació”, la qual cosa encara va enfonsar més a la promotora.

Casos com els que aquí es jutgen han fet canviar els mecanismes de control als consells d'administració, tot i això no es compleixen encara els paràmetres que dicta la Unió Europea. A més, ens trobem amb una jurisprudència que segueix sent permissiva amb la banca, i no es percep cap intenció política de buscar una solució efectiva i permanent als abusos de poder de les financeres. Es a dir, encara queda molt per fer! No s’ha creat cap mecanisme perquè les entitats financeres tinguin la seva activitat especulativa regulada per llei. Llavors va ser el sector immobiliari, però a dia d’avui les entitats segueixen creant bombolles especulatives que creixen més que la economia real. I no cal ser un especialista en economia per adonar-nos que tornarà a petar la següent bombolla que creen impunement aquestes empreses. Les lliçons apreses de les nefastes gestions de CatalunyaCaixa i de la crisi en general no s’estan duent a terme en una política real que esmorteeixi els efectes de possibles futures crisi (com si es va fer en els anys 1929 i els 70’s). Per descomptat, aquest fet, ens deixa de nou a l’estacada a totes les persones consumidores front les pràctiques abusives del sistema financer.